Fa dies que dono voltes a l’avantprojecte de la nova llei catalana per la igualtat, sobretot des que me’n vaig assabentar que havien ampliat el termini per presentar esmenes fins al 25 de juny, i vaig començar a plantejar-me seriosament enviar-ne.

La veritat és que veig en aquesta llei molts avenços (si més no, formals) i molts passos endavant en matèria d’igualtat. Penso que, com a mínim, demostra una voluntat d’avançar cap a una igualtat d’oportunitats entre homes i dones, com ja he dit, a nivell formal.
Malgrat els punts forts de la llei, que n’hi ha, també hi veig algun problema...

Començaré per exposar el que, al meu entendre, aquesta llei aporta de positiu. La primera cosa que penso que està molt bé, és el procés participatiu que han obert perquè tothom qui ho vulgui, des d’entitats fins a persones individuals, pugui dir la seva respecte a la llei. N’estic segura, que això acabarà enriquint el contingut final de la llei.
Respecte a la llei orgànica per la igualtat efectiva de dones i homes, penso que la llei catalana va tres passos endavant i és molt més completa.
Per començar, la llei espanyola no va fer cap procés participatiu. I penso que això es un punt que d’entrada, la fa distant de la ciutadania, i que a més, li resta riquesa. La llei catalana, a més, inclou molts temes que a l’espanyola ni tan sols s’esmenten, com ara la corresponsabilitat a la llar, el dret al propi cos i drets sexuals o el reconeixement del treball de cura, els quals són fites a aconseguir en aquest avantprojecte de llei.
Penso que tots aquests punts poden fomentar avenços bàsics en la qualitat de vida de les dones.

Per altra banda, penso que no és adient el fet que per parlar d’igualtat, s’utilitzi cada vegada un terme diferent: igualtat, equitat de gènere, igualtat de tracte...
Entenc les reticències d’alguns sectors respecte la paraula “igualtat”, ja que pot ser un pèl perillosa: segons com es llegeixi, pot implicar assimilació. Assimilació a la norma. Assimilació als homes. Igualtat sí... però respecte a qui volem ser iguals? Volem ser iguals als homes? No és això el que es busca, això està clar.
Però penso que la lectura no es pot quedar aquí. A molts països de llatinoamèrica s’utilitza el terme equitat, i no igualtat, precisament perquè es pensa que parlar d’igualtat és massa agosarat (ni pensaments que les dones puguin ser iguals als homes, ni tan sols en el terreny formal!). Així que no sé pas quin terme està més corromput, i cal anar amb compte de la projecció que volem fer de la llei. Pot ser molt mal entesa.

Segurament, s’han inclòs les diferents terminologies per satisfer al màxim de sectors, però penso que això pot generar certa confusió, i a més, pot comportar una certa incoherència en el propi text. En la meva opinió, es podria haver utilitzat el terme igualtat sense cap mena de por, sempre acompanyat del matís que ja s’inclou en l’objecte i la finalitat de la llei de “tot reconeixent la diferència de ser dona i home a la societat”.

Ja ho sabem que el llenguatge, en tant que eina de comunicació, és bàsic i se n’ha de tenir cura. I em sembla bé que s’hagi volgut ser inclusius i inclusives. Però penso que hauria estat millor consensuar un únic terme, i fer-lo servir per tot l’articulat.

Un altre tema que penso que pot ser susceptible de confusions és pel que fa als mecanismes dels que es dota la llei: parla de transversalitat de la perspectiva de gènere, perspectiva de les dones i transversalitat de polítiques de dones. Personalment, tots tres em semblen bastant el mateix, i penso que de cara a facilitar la comprensió de la llei per part de la ciutadania hauria estat millor unificar-ho en un sol mot, i no complicar tant el tema.

I per últim, un dels punts que realment no m’agraden d’aquesta llei és que la justificació de la llei es basa millorar l’economia, la competitivitat... i personalment penso que no s’hauria d’haver anat per aquí. Crec que està bé esgrimir arguments econòmics, fins i tot per convèncer a sectors de la societat més reticents a aquest tipus de lleis. Però no haurien de ser en cap cas la base de la justificació, la qual penso que hauria d’estar encaminada al respecte dels drets humans. Penso que l’enfocament és totalment diferent, i que hauria estat molt més encertat basar-se en temes de drets fonamentals, i no de mercat, perquè al cap i a la fi, no volem assolir la igualtat plena i real entre dones i homes perquè això tindrà efectes positius en l’economia, sinó que volem assolir la igualtat perquè és un dret fonamental del qual haurien de gaudir totes les persones per poder viure en una societat lliure i justa.